LA FADA DE ROSES

Aquest poema de Verdaguer, musicat per Jaume Arnella, ens pot transportar al món de M. Àngels Anglada i a la novel·la "Quadern d'Aram": Verdaguer, el mar, els corallers, la mitologia, la cultura Mediterrània...

Realitzat per Francina Gili

LA FADA DE ROSES

 Que bonica n'és la mar,

que bonica en nit serena!

de tant mirar lo cel blau

los ulls li blavegen.

Hi davallen cada nit

amb la lluna les estrelles,

i en son pit, que bat d'amor,

gronxades se bressen.

Tot escoltant l'infinit

sa dolça música ha apresa,

n'apar lo mirall del cel,

lo cel de la terra.

Ahir vespre la vegí

com dormia en la maresma,

com dormia cabdellant

escuma i arena.

Los coralers de Begur

coralen dins llur barqueta.

– Coralers, si m'hi voleu

fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,

só una fada empordanesa,

les fades del Pirineu

me diuen Sirena.–

Quan ells se tiren al fons

jo en sortia amb les mans plenes,

ells trauen rams de coral,

jo aquest ram de perles.

            Jacint Verdaguer - Canigó (1886)

Música: Jaume Arnella